Tatuatges: tendència o mimètica?

Aquest estiu, que he pogut disfrutar de la platja i de la piscina gairebé a diari, tot fent un horari reduït de conciliació familiar, he pogut adonar-me del gran nombre de persones que s’han fet tatuatges. Em sento acomplexada, perquè a mi m’agrada la pell ben cuidada, lluenta i, a poder ser, sense cap imperfecció de granets i de taques. És talment com retornar a costums d’un altre temps. I la veritat, em costa entendre-ho.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Sembla que haguem entrat a la fase industrial del tatuatge. Hi han cossos desapareguts, enterrats en els guarniments de tinta de colors, que amaguen la geografia humana. Talment com llençols ambulants de colors estampats. És tal la tendència a la saturació, que l’extensió de la taca de tinta ho cobreix tot i quan s’arriba a la dentadura, sembla un trencadís incrustat a un forat maorí.
És la moda del tatoo… Actors, esportistes, guaperes… Tothom els porta. I sembla que si no en portes cap, no ets d’aquest món. A força de voler ser originals, de tenir trets diferenciadors, de donar la “nota” perquè  es fixin en nosaltres, es perd tota la personalitat.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Fa poc s’ha publicat que hi han tintes de tatuatge que poden provocar càncer. No és d’estranyar, ja que sense cap mena de regulació sanitària, queda en mans de l’artista, que les dibuixa, la qualitat del productes que s’injecten al cos. I ja veiem que per fer diners hi ha gent amb molt pocs escrúpols i també que fan feines amb molt pocs coneixements. O cap.
Estem en un món ben boig. Molta d’aquesta gent defensa el natural, l’ecologia, el reciclar… i es “xuten” la química al cos. No tothom és igual i cal respectar el seu pensament.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Però només volia fer una reflexió en veu alta. No sé si cal tatuar-se per ser originals i diferents. Per lluir bandera del què agrada, del què es té, del què es vol. I és una llàstima si es fa per l’efecte mimètic d’assemblar-se a famosos que s’han decidit per aquesta opció, molts d’ells per convertir-se en icones publicitàries ben remunerades. Només cal pensar què és el que volem ser. I prendre les “nostres decisions” i no les que indueixen les modes de cada moment.
Perquè el tatuatge és una decoració que marca la pell per sempre…

PIA PRAT JORBA

La competència

Diuen que la competència és sana i et fa estar viu, et fa vibrar, de retruc fa que flueixi la creativitat més amagada i i que t’espavilis a destacar.

Liderar té molt a veure amb innovar. És aconseguir ser un referent de quelcom que fins aleshores no existia. És una de les frases de Steve Jobs: “La INNOVACIÓ és el que distingeix a un LÍDER dels altres”.

Business competition with jumping businessman over obstacle

El progrés ve per l’afany de millorar, respectant els demés, però mirant de superar els límits de la mediocritat. És simple, per a sentir-se millor persona i per a motivació personal, cal anar més enllà de les fronteres. Explorar i veure que sempre hi ha més a veure i més a trobar.

Però per ser honrat i alhora un referent requereix un comportament ètic. No s’aconsegueix fent la guerra amb el del costat. L’única manera de fer una gran tasca és estimant el que fas, sense perdre el temps en voler superar al del costat. La veritable superació és la d’un mateix.

El nostre dia a dia és prou complicat. No val la pena malgastar-lo observant la vida dels altres, o volent ser algú diferent de qui ets. No val la pena comparar els fets d’un amb l’èxit de l’altre, perquè no tenim ni idea de com és i ha estat la seva travessia. El més important és tenir el coratge per a fer el que dicta el cor i la intuïció. Ni apropiar-se de qui treballa al nostre costat o dels companys de professió. Cal respectar a tothom. Observar el que es fa. Alegrar-nos de la feina ben feta i celebrar els encerts, siguin de qui siguin. I quan calgui, cooperar per ajudar a fer possibles nous projectes. Desmerèixer i desprestigiar els altres és fer-ho també d’un mateix. L’enveja és una mala consellera i una pèrdua de temps.foto post Pia 3. JPG.

Tots fem el que podem amb els recursos i actituds que tenim a l’abast. I tractem d’utilitzar-los de la millor manera i amb la intenció més constructiva. No és ser un bon professional o bona persona destrossar el que fa el veí, només perquè no ens agrada o perquè no pensa com nosaltres, creiem que no ha estat oportú o simplement, perquè considerem que ens fa ombra.

Es trist veure que alguns, per afany de ressaltar els seus mèrits, han de desmerèixer la feina dels altres. No s’adonen que això evidència la seva inseguretat amb el que fan. La competència estimula i la pluralitat enriqueix. És lloable l’esforç en la millora. foto post Pia 2. JPGAvui qualsevol amb un mòbil pot divulgar una notícia, però no per això té un mitjà de comunicació. No és el mateix un diari de pagament, que un de gratuït. Ni el món digital que el paper. Ni la radio i la televisió. Ni les xarxes socials. Hi ha gent amb milions de seguidors interessats en saber que un famós ha menjat pizza o ha anat a passejar el gos. Però aquestes visualitzacions, no serveixen per comparar les audiències ni per valorar la qualitat dels mitjans.

Pia Prat Jorba

Estimo Igualada

Igualada és un camí de Barcelona. De fet els escuts que identifiquen ambdues poblacions són gairebé els mateixos.  Però en el d’Igualada hi ha un peu d’aigua, quan sempre n’ha patit escassetat i en el de Barcelona no hi és, malgrat tenir mar.

descarga

 I és que la capital de l’Anoia sempre sorprèn. No és una ciutat feta sota la protecció de senyors feudals o a l’ombra d’esglésies, monestirs o catedrals. És una ciutat feta de gent austera, treballadora, callada, discreta. I això es trasllueix en l’ordenació dels carrers, dels barris industrials i del teixit de cases – ací és on s’hi troba el veritable sentit al mot teixit –, de famílies capaces d’organitzar-se per assolir els seus objectius.

En pocs llocs es pot veure una harmonia tan natural i menys estrident. Discreta en monuments, però acolorida i propera. Un s’adona aviat de que les ales són més grans que el niu i que sap volar. Així, els cels s’emplenen d’il·lusions, però també de globus i petits avions.

FullSizeRender

Les tradicions no neixen d’arrels fondes a la història, però sí manifestacions que afiten el seu tarannà. Els Reis, els Tres Tombs, l’Ateneu, el Mercantil, el Foment, les corals, les entitats esportives i culturals… Tota una munió d’iniciatives humanes que van més enllà de les pedres, però que conformen  un espai que hem fet a la nostra mida i que els visitants i nou vinguts, es fan seu.

Pia Prat Jorba

La testosterona masculina rància del món empresarial

Aquest post no és més que una reflexió als empresaris que creuen que per ser homes i tenir poder (econòmic i influències), són omnipotents.

Aquells que  es “pavonegen” de les seves conquestes, tant sentimentals com empresarials. Els que sempre tenen un “guapa” a la boca i van amb segones intencions. Els que només et veuen com un objecte a conquerir i tant els  fa les teves qualitats professionals. Els que no es recorden qué fan en el poder i el perquè hi són. Els que només els preocupa mantenir-se-hi utilitzant a les persones. Els que estan mancats de valors i de sentiments. D’escrúpuls. Els que veuen a la dona com a la criadora dels seus fills i a la empresària, la dona disposada a tot,  i no precisament per als seus mérits intel·ectuals,  sinò per la seva bellesa i disposició a rendir-se als seus peus pel seu poder o influència,  pels seus diners.

foto post pia

Homes masclistes, ATERREU! Hi han dones millors que vosaltres. Que potser no aixequen la cama “per pixar la paret” però que són àgils, flexibles i intel.ligents, no com molts de vosaltres, que encara viviu ancorats en les costums i normes del segle passat. Que només voleu i busqueu el reconeixement perquè potser només viviu d’això, i teniu una testosterona barata i covarda faltada d’autoestima. Els que sou tan mascles; podríeu cuidar-vos dels vostres fills i treballar en el mateix càrrec de responsabilitat que regenteu?… i a més a més; estar atractius, “sexys” i pendents de les vostres esposes de la mateixa manera, com em consta,  a vegades exigiu?

Feu-vos-ho mirar, si us plau. No cal dir noms ni posar en evidència a ningú… però a diari hi ha qui fa comentaris despectius de gènere i són homes amb responsabilitats polítiques, econòmiques i socials importants.

Segons quins comentaris no s’haurien d’acceptar ni tolerar  mai sota cap mena de concepte.

Pia Prat Jorba

To be faithful or not to be

Fa dies que la notícia de la descoberta dels usuaris de la pàgina web d’Ashley Madison  circula per tot arreu. A diari un mitjà o altre en fa menció. El que és ben curiós és que els usuaris (per suposat) i la societat en general no en digui res. No es manifesti.

Quantes parelles casades han fet el salt a la seva dona/home? A l’Anoia concretament més de dues mil…, que no en són poques.

imgresEntenc que avui dia és fàcil tenir oportunitats de flirteig, doncs les noves tecnologies ens ho posen molt però que molt fàcil. Que si whatsapps,  facebooks, twitters però això no justifica que un pugui saltar-se el compromís que al seu dia va contraure davant dels qui més estima,  i no es tracta d’un compromís religiós o legal si no de ser sincers i honrats amb qui et compromets a compartir la vida amb exclusivitat.

Sovint als separats ens veuen com uns rars. Quan sents converses al estil: Sí, aquell/a és un/a separada/separtat… com si fos un adjectiu important a ressaltar de la persona. Doncs miri, sí. N’hi ha molts que ho som d’aquest club. Potser el més encertat seria que ens diguéssin que som els honrats, perquè la veritat, separar-se no és fàcil. És un acte de valentia i de sacrifici, doncs es renuncia a moltes coses (amics, companyia, estabilitat, reconeixement de la família… ), moltes, tant emocionals com materials i la zona de confort desapareix precipitadament. Però val a dir que potser és necessari per sentir-se sincer, lliure i valent. Com es pot fer el salt amb qui convius i dissimular? Com pots portar una doble vida? Em costa pensar-ho, s’ha de saber ser un bon actor. Puc imaginar-me algún dels motius: “a casa no em donen l’amor que busco o necessito”, “no tinc prous diners per emancipar-me i mantenir un divorci amb condicions”, “qué diràn els de casa”, “com ho portaràn els fills”…. o sia que la necessitat, el qué diràn i els interessos predominen a la sinceritat, valentia i a la honradesa.

Jo no convido a que la gent es separi. Ni molt menys. Sempre s’ha d’intentar solucionar els mals entesos i mirar de superar les crisis que amb els anys és fàcil de que en vinguin.  El bonic que ha de ser poder superar-les  i enfortir-se amb la parella. El que em costa d’entendre són aquells que  veuen la necessitat de buscar nous horitzons de distracció i portar una doble vida. Contents i enganyats, vaja. Així que els separats i els singles malgrat tenir la xacra, l’etiqueta de que som uns repudiats, uns poca paciències, i uns mal carats hem d’aguantar la farsa d’alguns que simulen un matrimoni feliç i estable i que és un engany.imgres-1

Els singles és una altra “espècie”. Gent que viu sola, per opció o perquè el destí els ha dut a viure sols. Alguns et diuen que no han trobat la persona, altres que “la seva llibertat és massa cara”, sigui quina sigui la raó, quan aprofundeixes amb algun d’ells o elles, singles al voltant dels 40,  et reconeixen que estar sol no és fàcil, tot i les avantatges que pugui tenir o sembla tenir o ens vulguin fer creure, però també et reconeixen que si han de prendre un compromís ha de ser de veritat. No hi ha mitges tintes.

Ser infidel vol dir enganyar-se a un mateix. És també enganyar a la persona amb qui convius i has format o no una família, amb qui comparteixes llit, neguits, alegries i il·lusions. Enganyar als fills. Enganyar a una tercera persona a qui potser la tens a l’espera de si faràs un cop de cap per engegar una vida amb ell/a… o simplement només la/el utilitzes com a moneda de canvi o de passa temps.

Anys enrera quan el divorci no existia, quan els recursos eren diferents (perquè home i dona no estaven en igualtat de condicions), quan separar-se estava prohibit per llei (perquè hi havia una societat sumament religiosa i represiva), i es tenien represalies socials i morals, encara puc entendre el per què la gent no feia el pas, però ara?

És clar que ésser sincer, honest és pagar un preu molt alt. El preu de la soledat, el preu de ser titllat de “rar, especial, que ningú l’aguanta”. Els separats o singles intenten senzillament ser honestos amb ells mateixos i amb els altres. És clar que vivim en una societat mancada de valors i on la sinceritat no es percep com a tal virtut, sinó més aviat com una feblesa, com una debilitat de caràcter. Al final, quin mal hi ha en jugar a dues bandes si tothom ho fa?

unnamed

Pia Prat