Hipocresia a Europa

Estem assistint a un vergonyós espectacle amb el drama dels refugiats, la pitjor crisi des de la 2ªGM, que arriben al nostre continent fugint de la barbàrie de la guerra o simplement buscant un futur mes esperançador, per ells i les seves famílies. Potser un tret  que evidencia com som realment els europeus, ben allunyat del que prediquem. Volem un món obert on tothom es pugui bellugar lliurement i construïm una tanca dissuasòria de seguretat, a la frontera entre Sèrbia i Hongria, per evitar que “els estranys” puguin entrar “al paradís”.

mundo

Nosaltres van crear aquest problema, amb l’inestimable comandament de l’amo americà. Nosaltres vam ajudar a envair Irak, tenim tropes a Afganistan i se’ns va ocórrer donar suport als rebels a Síria, que després han esdevingut pitjors que els que hi havia. I ara volem evitar que vinguin els que s’escapen de la situació que vam crear. I aixequem tanques de fil espinat i ganivetes ben esmolades igual que les del govern d’Espanya a Melilla. Els polítics parlen de que s’ha d’evitar, com sigui, que entrin aquestes persones desesperades que fugen, per motius econòmics o polítics – i en moltes ocasions per escapar de la mort – perquè no sabem on posar tants refugiats.

Els cas d’Afganistan ja sabem com acabarà. La incompetència  dels americans i els seus aliats en tractar la idiosincràsia del poble afganès, derivarà en una retirada de les tropes de la coalició i la tornada dels talibans al poder. Això sí, deixant un llast d’un munt de morts innocents i el país en runes.

Irak és un cas pitjor. S’hi va anar perquè hi havia “armes de destrucció massiva” que mai ningú ha trobat. Després arribaren els negocis d’Halliburton i l’exèrcit de mercenaris de Blackwater.  I tots sabem que acabaran fugint, deixant el país a la misèria i en mans de l’Estat Islàmic, Al-Qaeda, o qualsevol altre nom que adoptin els que governen des del terror.

Síria és un cas particular. Els opositors al règim del dèspota i sanguinari Bashar al-Assad van començar a combatre’l amb les armes. Aleshores alguns estats europeus els hi van donar suport militar. Però ara resulta que el poble pateix una guerra inacabable on es barallen els del règim, els insurgents i els terroristes d’Estat Islàmic.

La majoria dels refugiats que truquen a la porta d’Europa són d’aquests tres països. I nosaltres, els hi tanquem mentre veiem astorats el seu patiment. També com alguns moren davant una tanca, en una camió o ofegats al mar. Oblidem que amb la nostra estúpida arrogància ignorant hem causat la seva dissort.

No s’han de defensar els règims corruptes, dèspotes o totalitaris. Però tampoc voler imposar la nostra cultura i manera de ser en llocs on les arrels cíviques són molt diferents. Ens creiem els defensors de la democràcia planetària. Donem lliçons de drets humans. Però per interès tanquem els ulls davant el que fan Rússia, Corea del Nord, Xina i l’AràbiaSaudita

Es troba a faltar més valentia en defensa del poble kurd. Però els turcs – a qui necessita l’amic americà per la base militar d’Incirlik – els estan massacrant aprofitant-se de la disbauxa que hi ha a la frontera siriana. És un genocidi semblant al que es va fer a Armènia, que sempre han negat i Europa ha consentit.

En canvi és més fàcil protestar contra de l’estat d’Israel, per les seves polítiques errònies amb el poble palestí. Però sabent que és l’única democràcia real a l’Orient Mitjà, el risc de la protesta és petit. Tothom sap que no els passarà el mateix, que amb els que no tenen cap respecte per la vida, dels que no comparteixen el que ells fan.

refugiados02Le declaracions dels líders europeus proposant reunions d’urgència i cimeres, que sempre arriben tard, no són cap solució pel patiment de tota aquesta gent. S’han d’acollir, ens agradi o no. No es poden esgavellar països en nom de la democràcia i després, quan la cosa s’embolica, marxar-ne amb la cua entre cames, deixant la situació pitjor que abans. Potser seria millor no voler arreglar la casa dels altres, quan en prou feines sabem arreglar la nostra.

Els iraquians estan millor que amb Saddam? Els libis estan millor que amb Gaddafi? Els sirians millor que abans de la guerra? I a Tunísia? Què ha passat a Egipte? Qui ajuda a l’Estat Islàmic?

Segurament n’hi hauria prou sent més humans i tractar aquesta gent com voldríem ser tractats nosaltres.

Pia Prat Jorba

fotos: El Mundo i La Vanguardia

Toros i toreros: matar i morir, és cultura?

De tot se’n diu cultura…. Matar,  és cultura?

Cultura segons l’enciclopèdia catalana és el conjunt de tradicions (literàries, històric-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la Humanitat.

Puc entendre que en una “corrida de toros” hi hagi un art. Els toreros es mouen amb una harmonia i flexibilitat molt peculiar i han de tenir ben apreses les passes i els moviments per esquivar una bèstia, de més de 500 quilos, que està molt nerviosa i angoixada, que els pot fer molt de mal i fins i tot matar-los.  Art el podem trobar en la indumentària, els vestits que llueixen i que són plens de filigranes precioses, de materials excepcionals que es fan especials en un entorn colorista i ple de dramatisme.  torero-julio-aparicio

Art en el muntar a cavall. Cultura, si traiem la part de la matança, és pot entreveure com a una representació, una tradició/festivitat de temps enrere en el què el matar per menjar era una necessitat i no un oci i que per tant, potser, es feia com a espectacle dels cortesans que volien lluir el seu poder i habilitats.

Però avui en dia, quin sentit té? El circ romà també era cultura en els seus moments d’esplendor. Sanguinària però exponent de la manera de ser i pensar de l’època. Però no m’imagino ara un espectacle com aquell. Veure com es mataven els enemics, els de religions diferents i els revoltats. Afortunadament hem deixat enrere l’esclavatge. El poder d’uns pocs sobre la vida i la mort dels altres. El mal tracte en públic. També les espases i els deus mitològics han evolucionat.

Per què no passa en el món taurí? Sóc conscient que genera molta riquesa  i que mou a molta gent a treballar per aquesta causa. Però és necessària la mort de l’animal? Ja no només matar-lo, sinó també el suplici sofert mentre el van debilitant fins l’estocada final o el “descabello”?

Qui és més bèstia? El torero, els espectadors o l’animal?

Aquests dies hi ha hagut molta polèmica al respecte. No entenc  que els que defensen que el toro no s’ha de  maltractar,  ni matar, vegin bé que li faci mal al torero. Això què és? Defensem la no violència, però sembla que tornem a les èpoques del “diente por diente i ojo por ojo” de la llei de Talió . No és una mica contradictori? A les xarxes socials he llegit cada comentari que Déu ni do.

toro-toreroNo és just voler la mort de ningú i menys d’una persona. Ens agradi o no el que esta fent ningú té dret a desitjar-li la mort. Posar-se a dir que el toro té el dret a la defensa no deixa de ser una forma d’hipocresia. Què volen dir amb això? Que matar animals està malament i que es matin persones en un espectacle està bé? Els toreros arrisquen la seva integritat física per guanyar-se la vida per uns espectadors que paguen per anar a la plaça.  Mentre hi hagi demanda, i subvencions,  hi haurà oferta. Mentre la gent hi vagi hi haurà curses de braus. Anem doncs a l’arrel del problema. Els qui  volen les places de toros. Els qui paguen per veure  patir a un animal. Els qui cobren impostos, taxes, comissions i fan beneficis per un espectacle que en diuen Fiesta Nacional.

Al sud de França, Arènes de Béziers, plaça amb molt de renom, es fan curses de braus però no es mata l’animal. I no hi ha cap forma de violència, llevat de treure’l a la plaça per enfrontar-se a un ambient hostil. Potser també sigui una forma atàvica de cultura però menys sanguinària, truculenta i  violenta.

En els nostres temps cal que es defensin els drets de tothom. També els de les minories i els dels animals. Potser hem de reflexionar si és que realment sabem controlar la nostra agressivitat envers els altres. Veure el públic enaltit,  entre ells menors, quan es remata l’animal en el “descabello”, no és cap bon símptoma. Ni ensenyança. Hem de saber acceptar que tothom faci el que li sembli adient, però respectant la vida i els drets de tots, persones i animals.

Banyar-se en sang per l’espectacle, ens embruteix i descendim fins al més vil dels nostres instints. No ens fa més persones sinó que ens fa baixar el nivell retornant-nos al món salvatge de les bèsties.

Pia Prat

Veure els següents enllaços que fan referència a aquest tema:

La mort d’en Cecil

És ben curiós l’enrenou que ha generat la cacera del lleó de Zimbabwe en Cecil, insígnia del país, abatut per un ric nord americà en una cacera. Però els safaris a l’Àfrica sempre han existit i estan permesos a la gent adinerada de tot el món, que pot pagar el que se’ls demana.

Ha calgut la mort del símbol dels lleons per obrir el debat i parlar-ne. I ara la gent es manifesta indignada. “Ei! Que ha mort el ‘Simba’ dels lleons!!!”. Quina catàstrofe! D’arreu han plogut dures crítiques per aquest fet. Però de res ha servit. La cacera segueix i seguirà. És un negoci que aporta diners al país. I el món expressa el seu disgust hipòcrita perquè es tractava d’un “exemplar extraordinari”, amb “denominació d’origen”, “l’estàndard dels lleons”, objecte del desig de molts que el volien fotografiar i per tan un reclam turístic que també generava ingressos.cecilviu

Des que va passar l’incident segur que se n’hauran mort molts  més. Però d’aquests no se’n parlarà. És clar, són carnassa. Es fan vells, la llei de la sabana. La mort porta la vida. I no només es maten lleons. Hi ha moltes més espècies salvatges que tenen i tindran el mateix destí que en Cecil.

empire state

És curiosa la societat que ens toca viure o no es parla de res més. El món s’enfonsa. Mig planeta s’indigna i diu la seva. Però no es va més enllà. Passats uns dies torna la calma. Milers de dòlars gastats a USA en fer campanyes contra aquest incident (a l’Empire State s’hi han projectat imatges en contra de les caceres d’animals salvatges i  a favor de la protecció animal).

Això està molt bé si servís per alguna cosa. Però és que hi han moltes altres prioritats a escala mundial. A quatre passes d’on va haver-hi aquest incident, hi ha famílies que moren de gana i set i viuen en condicions molt dures, que s’han de guanyar la vida com poden, també afavorint les caceres furtives.

No oblidem que el 2010 Zimbabwe va tenir l’ Índex de Desenvolupament Humà (IDH) més baix del món, amb un nivell de 0,140. Recordar també que el 3 de febrer del 2015 l’Human Right Watch de les Nacions Unides  va denunciar que el govern zimbabwès va utilitzar la força, la violència i la restricció a l’accés a l’ajuda humanitària per a coaccionar a uns 20.000 desplaçats a causa de les inundacions a la conca de l’embassament Tokwe-Mukorsi, de febrer de 2014, per tal de assentar-los los en una altra zona i així poder construir una plantació de canya de sucre.

 L’observatori pels drets humans de l’ONU ha publicat un document de 57 pàgines denunciant la violació dels drets humans als desplaçats d’aquest estat africà.  Important és el tema del lleó, però em sembla que ho és molt més que els diners es destinessin a millorar les estructures econòmiques i socials de tota la nació de Zimbabwe.

En fi, potser és un punt de vista equivocat, però crec que no s’hauria de ser tan impulsiu i posar més criteri i valors en tot allò que fem i diem.

Pia Prat Jorba

 

La poca empatia en el dia a dia

Avui dia ens omplim la boca de ser solidaris i permisius … I en temes cotidians del dia a dia no se’n perdona ni una.
L’altre dia mateix sense anar més lluny, per Barcelona, atavalada com vaig pels carrers, que no són pocs venint d’una ciutat mitjanera (i que per tant Barcelona no me la conec massa), el navegador (que et fa donar voltes i més voltes) i portant dos nens al seient del darrera (que es porten 20 mesos de diferència) que tan s’odien com s’estimen (l’amor de germans) i jo, intentant buscar la ruta per on arribar,  justa de temps, sempre corrent … i un “poca paciència” pitant i enfadat perquè no tirava amb el cotxe al segon de posar-se verd… . 

embus

“Eiiii tranquils !!!” …. i això que porto a la matrícula un adhesiu que diu que sóc de l’Anoia, del Rec, d’Igualada i de la “conxinxina” … no sé que més hi he de portar perquè se’m respecti … no en perdonem ni una …. Això sí … quan els de capital venen al poble … se’ls ha d’acompanyar perquè els seus “supersònics” navegadors de darrera generació no localitzen res … llavors és para el món … i tots hem d’aturar màquines per explicar-los-hi on són i com s’hi ha d’arribar fil per randa … i no tenen problemes en parar al bell mig del carrer i paralitzar-ho tot … no és la primera ni serà la darrera vegada que em passa això, per això ho denuncio aquí, és  el meu pa de cada dia.

moviles

El mateix passa amb el twitter. Ves no tinguis els dits gruixuts i marquis una lletra per una altra, o simplement te’n deixis una… “és pot desencadenar la que no està escrita”… que si brometes malicioses, que si comentaris despectius i etiquetes… mai ningú és pot equivocar, els que piulen per descomptat mai s’equivoquen, és clar… sempre tan sensibles amb tot … i amb res… Després ens indignem de moltes coses que no treuen cap a res… Trist però cert . Crec que la societat d’avui dia és molt falsa, mancada de valors i de coherència.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat

A propòsit de la talla 54…

Fa uns dies va sortir la notícia que  Tess Holliday, una noia nordamericana de talla 54, era contractada per una agència de models.

No sembla la millor opció que una persona, que té una malaltia que es diu obesitat, sigui un patró de bellesa a seguir. L’obesitat és un problema molt greu. Comporta colesterol, diabetis, problemes de cor i fins i tot, pot provocar la mort. Estèticament no és maca. Qui la voldria fer una talla 54?  No crec que gaires noies els sedueixi la idea. No vulguem ressaltar un problema i convertir-lo en una qualitat. LAssociació Americana de Metges (AMA) va publicar dades molt preocupants: 78 milions d’adults i 12 milions de nens són obesos! Com podem exaltar i fer bandera  d’un problema d’aquesta magnitud, encara que sigui per fer negoci? Greu és fomentar que estar prim és bonic. L’anorèxia és l’extrem contrari. No es podria trobar una mesura de talla normal? Hem d’anar als dos extrems? Una talla 38 o 42? No és prou bonica? Una Sofia Loren o una Marylin Monroe? Una persona de siluetes i de curves i que estigui sana i sigui de carn i ossos. Una persona de carrer no és de bandera? Quina societat tan extranya i hipòcrita! Cada dia hi ha més “runners”, dietes, ciclistes, productes light, gimnasos… Tothom vol una bona apariència. Estar bonics, fibrats, morenos…

BALLENA

Ningú discuteix que tots són igualment persones. Però d’ací a presentar-los com a cànons de bellesa hi va un bon tros. Voler trencar motlles, com si fos quelcom modern i novedós… Com si fos quelcom bonic a seguir. Promoure un problema de salut com un estandard de normalitat pot ajudar que  s’extengui més. Si es critica l’anorèxia, també s’hauria de fer de l’obesitat.

Ara sembla que es vulgui cridar l’atenció utilitzant casos especials. La model de l’anunci de ‘Desigual’ és  una noia amb un problema de pigment a la pell… Ens agradaria patir-lo? No volguem fer normal quelcom que no ho és…

Segur que aquest artícle no agradarà a tothom i segurament seré criticada. Però es la meva humil opinió. Crec que unes paraules de reflexió  no hauríen de molestar a ningú. No voldria contribuir a engreixar una societat plena d’hipócrites que volen passar per moderns, quan són interessats i extravagants en fer diners sigui com sigui.

Pia Prat Jorba

about.me/piaprat