Tatuatges: tendència o mimètica?

Aquest estiu, que he pogut disfrutar de la platja i de la piscina gairebé a diari, tot fent un horari reduït de conciliació familiar, he pogut adonar-me del gran nombre de persones que s’han fet tatuatges. Em sento acomplexada, perquè a mi m’agrada la pell ben cuidada, lluenta i, a poder ser, sense cap imperfecció de granets i de taques. És talment com retornar a costums d’un altre temps. I la veritat, em costa entendre-ho.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Sembla que haguem entrat a la fase industrial del tatuatge. Hi han cossos desapareguts, enterrats en els guarniments de tinta de colors, que amaguen la geografia humana. Talment com llençols ambulants de colors estampats. És tal la tendència a la saturació, que l’extensió de la taca de tinta ho cobreix tot i quan s’arriba a la dentadura, sembla un trencadís incrustat a un forat maorí.
És la moda del tatoo… Actors, esportistes, guaperes… Tothom els porta. I sembla que si no en portes cap, no ets d’aquest món. A força de voler ser originals, de tenir trets diferenciadors, de donar la “nota” perquè  es fixin en nosaltres, es perd tota la personalitat.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Fa poc s’ha publicat que hi han tintes de tatuatge que poden provocar càncer. No és d’estranyar, ja que sense cap mena de regulació sanitària, queda en mans de l’artista, que les dibuixa, la qualitat del productes que s’injecten al cos. I ja veiem que per fer diners hi ha gent amb molt pocs escrúpols i també que fan feines amb molt pocs coneixements. O cap.
Estem en un món ben boig. Molta d’aquesta gent defensa el natural, l’ecologia, el reciclar… i es “xuten” la química al cos. No tothom és igual i cal respectar el seu pensament.

Tatuatges: tendència o mimètica?
Però només volia fer una reflexió en veu alta. No sé si cal tatuar-se per ser originals i diferents. Per lluir bandera del què agrada, del què es té, del què es vol. I és una llàstima si es fa per l’efecte mimètic d’assemblar-se a famosos que s’han decidit per aquesta opció, molts d’ells per convertir-se en icones publicitàries ben remunerades. Només cal pensar què és el que volem ser. I prendre les “nostres decisions” i no les que indueixen les modes de cada moment.
Perquè el tatuatge és una decoració que marca la pell per sempre…

PIA PRAT JORBA

Contactes a Linkedin: feina i negoci

En els diferents seminaris que estic oferint, sobre la conveniència de tenir contactes a Linkedin, em trobo en que hi ha un gran desconeixement encara en aquesta xarxa professional i sobretot en el seu objectiu. Molts recents graduats em porten el cv al nostre diari i quan els hi pregunto; què fan per trobar feina?, la majoria em responen que enviar cv a diferents mitjans de comunicació. Doncs bé, aterrem al segle XXI, si us plau.

Contactes a Linkedin: feina i negoci

Linkedin és una plataforma per fer contactes professionals, siguin cambrers o CEO d’una multinacional. La interacció que proporciona possibilita que una persona que cerca feina pugui oferir els seus coneixements i professionalitat a un possible ocupador i a l’inrevés; un empresari, o autònom, tothom hi cap aquí, trobi el perfil que tant anhela.

Naturalment s’han de seguir certes pautes o, millor dit, cert treball, per poder gaudir d’una imatge atractiva (perfil) suficientment potent pels objectius que cerquem en aquesta xarxa. Linkedin és una part, i bàsica, de lo que tant és parla ara: marca personal (personal branding). El primer que es fa és mirar el Linkedin de la persona interlocutora amb la que establim contacte.

El perfil és la peça clau a Linkedin:

  • Una foto professional
  • La capçalera amb el càrrec o professió actual.
  • La informació de contacte (molt important)
  • L’extracte. Imprescindible definir-se professionalment amb competències. 
  • L’experiència molt ben detallada.
  • Formació reglada.
  • Idiomes, clau per diferenciar-se (sense exagerar en els seus coneixements).
  • Col·laboracions amb institucions socials (Creu Roja, UNICEF…)
  • Publicacions (Linkedin gaudeix d’un blog intern per publicar articles).

Contactes a Linkedin: feina i negoci

S’ha de tenir molt en compte que a Linkedin s’hi ha de jugar amb les paraules clau. Hem de tenir clar que com més ben definit tinguem el perfil més fàcil serà que ens trobin i, tant mateix ,més atractius serem per possibles candidatures.

No oblidem que un perfil impactant, i ben elaborat, també possibilita que s’obrin les portes d’empreses interessants al tenir la oportunitat de contactar amb el responsable desitjat, doncs d’altra manera, segurament, no passaríem de la recepció.

Recordem per això que a Linkedin s’hi ha de ser…però també estar.

Pia Prat Jorba

Reflexions sobre la reforma horària

Fa poc em van convidar a un debat sobre la reforma horària. Es van dir coses molt interessants i he pensat fer el meu post del mes sobre aquest tema.

Fa uns quants anys, el 1942, el dictador Franco va canviar l’horari per fer-lo coincidir amb Alemanya. Uns diuen que per a raons bèl·liques. Altres per estalviar en un món de misèries. Així que l’horari ja no és mai el que marca el sol. D’estar gairebé al damunt del meridià de Greenwich, i tenir l’hora com UK, Portugal i Canàries, ens hem  “avançat”  a l’hora solar.

Segons experts en medicina, això repercuteix en els nostres bioritmes i en les nostres constants vitals. Núria Chinchilla, experta en conciliació laboral i familiar, fa aquesta declaració: “Vivim en un jet lag constant que porta problemes de son, estrès i absentisme”

unnamed

El nostre és un país presencialista. Què vull dir amb això? Doncs que valorem les hores d’estada a la feina i no les de profit…,quan  el que importa és l’eficàcia i eficiència per hora treballada. No es tracta de treballar més hores, sinó fer millor la feina  i amb més intensitat.

Afortunadament, això està canviant amb les noves tecnologies. Internet i altres permeten el treball fora de la feina i brinden l’oportunitat de no haver de “fitxar”. Tot i així ens falta molt per assolir els nivells de qualitat de vida del nord d’Europa.

Està comprovat que els països més productius tendeixen a ser els que dediquen menys hores a la feina ja que els permet poder-se formar, tenir més qualitat de capital humà, capacitat d’innovació i gestió empresarial, així com l’abstenció i flexibilitat a la jornada laboral.

Com ens afectaria la reforma horària? Què hauríem de canviar?

  • Hores de feina:

seria interessant reduir la jornada laboral, fent-la intensiva.  D’aquesta manera tots podríem anar més d’hora al vespre i guanyar les hores “perdudes” al migdia, a l’hora de dinar. Som dels països de la comunitat europea que tenim més vacances a l’any. 24 dies…, calen? Potser fent-ne menys i distribuint les hores de feina de diferent manera aniríem millor.

  • Educació:

passem de reunions de vocals de classe per a mares minoritàries (a les 5 de la tarda) a reunions massives en hores intempestives (9 del vespre) que anant bé, acabes a les 11 de la nit,  necessitant cangurs per donar de sopar i posar a dormir als nens.

  • Comerç:

els dilluns al matí és tancat. La majoria de botigues obren de 10 a quarts de dues, i de 5 a 9 del vespre… A les 5 obrir? Si tens família és quan surten els nens d’escola…, i a les 9 del vespre…, arribar a casa?…, quan els nens ja dormen…

  • Cultura i oci:

segons els adolescents la “marxa” engega a quarts de 3 de la matinada. Mentrestant, han de fer un beure i passar el temps per poder estar/aguantar desperts…, i l’endemà… estan morts de son, es lleven tard, vagarosos, aixafats i desmotivats. Quina llàstima. Estem fent malbé el nostre futur. On és la voluntat d’anar a dormir d’hora per aprofitar el dia anant d’excursió, a entrenar…?

M’agradaria recalcar que treballar menys hores o tenir més flexibilitat, no vol dir treballar menys. Però desafortunadament el nostre és un país d’espavilats, de vius, i pot passar que, per culpa d’uns i altres, els empresaris no treguin rendiment dels sous que paguen…

Hi ha qui diu que és quasi impossible canviar maneres de fer (horaris) després de tant de temps. Però les coses evolucionen més de pressa del que molts pensen.

Qui hagués dit que els fumadors acabarien sent malvistos? Que no podrien tenir una cigarreta a la boca en llocs  públics, ni en llocs tancats, ni d’esbarjo, com una discoteca o un estadi? Què una cosa que havia estat un referent esnob i elegant, acabés sent un vici insà acorralat socialment?

Aconseguir una conciliació laboral entre feina i família de ben segur faria que tinguéssim millors hores de son, de digestió…, i el més important, famílies més equilibrades i amb més temps per dedicar-se a la les seves responsabilitats, a la família, als amics, l’esbarjo, l’esport  i totes aquelles coses que es volen fer i no es troba el temps per fer-les.

Res és impossible.  Voler és poder i més si és un bé per a tots.

Pia Prat Jorba

 

Ser feminista

Unknown

En general els alts càrrecs estan ocupats per homes. Centrant-nos en el sector de la premsa del que formo part, amb la quantitat de mitjans de comunicació que hi ha (tan a nivell nacional com comarcal), són encara poques les dones que estan al capdavant. Mónica Terribas a la Corporació i recentment l’ARA amb l’Ester Vera. En quant a mitjans comarcals a Catalunya, en capçaleres de pagament em consta que només  hi sóc jo, suposo que per ser un canal més conservador, mentre que a la premsa gratuïta, afortunadament, hi ha una mica més de representació femenina, tampoc gaire més. De redactors i periodistes n’hi ha d’ambdós gèneres. És més, crec que quan es cursa la llicenciatura hi ha un percentatge més elevat de dones que d’homes, però un cop s’aventuren en el món laboral, les dones no tenen les mateixes oportunitats, sobretot quan han de conciliar feina i família…

Mai s’ha d’imposar res. Les coses que es fan a la força, no solen sortir bé. Han de caure pel seu propi pes. Però les dones s’han de fer valdre. No és una lluita, però si que hem de mostrar les nostres capacitats. Ens han de valorar pel que som i pel que aportem. I se’ns ha de respectar i acceptar en tots els àmbits. No som més ni menys com a col·lectiu, però individualment cadascú aporta les seves característiques i coneixements. Les dones, en general, aportem una perspectiva diferent als homes i, com la societat és de tots, hem de ser conscients del nostre potencial i capacitats. I sobretot, hem de creure’ns-ho.

Els valors/qualitats que aporta la dona a l’empresa, o a un mitjà de comunicació són els mateixos que pot aportar un home. Però una dona aporta normalment una visió diferent, més sensible i detallista. El sentit de l’organització i desenvolupament de les tasques és també diferent. Les dones hem hagut de compaginar moltes coses, fer-les simultàniament en un mateix moment. Hem de tenir les antenes sempre desplegades. Mentre que els homes, en general, s’han pogut concentrar en temes concrets, que solen anar resolent de forma seqüencial, un darrera l’altre. Els mateixos doncs que apareixen en el dia a dia del món laboral i familiar entre homes i dones.

No s’ha d’afavorir artificialment el paper de la dona. Una sobredosi de notorietat irreal pot fer-nos més mal que bé. Ni es tracta tampoc d’eclipsar els homes, o deixar-los de menys. En una societat moderna cadascú té el seu espai, les seves capacitats i ha de contribuir en la mesura que correspongui. S’ha d’evitar una societat masclista, però tampoc creure’s que per raó de gènere ja serem millors o pitjors. Voler sobresortir només per ser dona pot desencadenar a ser incompreses i no acceptades. No hi ha d’haver entorns masculins i femenins, sinó que s’ha de conviure en tots els àmbits socials. No cal ser una feminista fanàtica, que només pensi en els avantatges o inconvenients del gènere. Millor és ser conscient de les pròpies capacitats i no pensar que s’és més o menys que ningú. Només conscients de les pròpies capacitats per desenvolupar les pròpies responsabilitats. Tot ha de ser compartit i igualat. El quid de la qüestió no és el d’intercanviar papers. És simplement conviure plegats.

images

No s’ha de permetre la desigualtat de condicions en el món laboral. Tampoc que per una mateixa feina una dona guanyi menys que un home. La única diferència, valorant pels resultats, pot estar en el que un i altre aporten. Per això s’ha d’exigir el que és de justícia. No cal lamentar-se quan el problema ve per no tenir prou vàlua, o per manca d’autoestima. Tothom, homes i dones, ha de demostrar el que li correspon en el seu dia a dia, treballant dur i fent-se respectar.

La desigualtat entre gèneres té arrels en una societat masclista. En molts llocs del món encara hi és. Els homes decideixen i les dones callen. Però el sentit de la història porta vers la igualtat de gènere. I quan diem igualtat no ens referim a la física. Per més que molts vulguin, homes i dones no som iguals. Hi ha coses que les dones fan i els homes no. Per exemple tenir fills. Per la resta poden haver-hi homes afeminats i dones masculinitzades, forts o dèbils. Ens referim estrictament als drets que corresponen com a persones i a la llibertat de tothom per desenvolupar-se de la manera que cregui convenient.

vectornet-icon-series-rosie-the-riveter-we-can-do-it

El fet de que homes i dones siguin diferents no és rellevant. Tampoc els homes i dones no són homogenis i són diferents. I és senzillament la diferència el que enriqueix la convivència. Els homes i les dones pensen de diferent manera, resolen els problemes per camins diferents, es comporten i enfatitzen la importància de les coses de forma diversa i experimenten el món que els envolta a través de filtres genèticament desiguals. Segons estudis científics, les dones tenim un nivell més elevat d’estrògens que els homes i aquesta hormona fa que reaccionem de diferent manera davant de situacions d’angoixa i estres.

Afortunadament aquests canvis es van consolidant a la societat. Les dones tenim més oportunitats d’accedir a professions que abans eren només masculines. I cada dia hi ha més dones que professionalment han anat afegint experiències en camps que no fa tant li eren vetats. I a mesura que hi ha més dones en tots els estaments socials, la societat resultant també és una altra.

I això fa que les diferències de rol entre homes i dones cada dia siguin més petites. Segons les investigacions de metges i cirurgians de la Universitat de Columbia de NY, les conductes masculines i femenines prototípiques s’assemblen més cada vegada. Per això, quan hi han divorcis, ara hi ha més custodies compartides i molts homes tiren endavant sols la seva família i la seva llar.

Però com sempre, les generalitzacions són motiu de greus errors d’apreciació. Hi ha homes que no entenen altre cosa que aquell paper atàvic de l’home violent que anava a caçar i dones que no volen deixar la cura dels fills i de la casa.

Ser dona i mare és una joia que no s’ha de renunciar. Tampoc a expressar-se de manera femenina. Per què no lluir elegància i bon gust?. Perquè no invertir temps en alletar els fills? Perquè ser home o dona vol dir sentir-se bé un mateix. Però els sentiments no són els mateixos. Els homes tenen motius de sentir-se bé i les dones també. I segurament no de la mateixa manera. Per ser un mateix no cal renunciar a ser qui ets. Home o dona. A la societat li calen tots dos. Pensem-hi…

creatividad-femenina_CLAIMA20150324_1389_27

Jo em sento molt dona, femenina i feminista.

Pia Prat Jorba

La competència

Diuen que la competència és sana i et fa estar viu, et fa vibrar, de retruc fa que flueixi la creativitat més amagada i i que t’espavilis a destacar.

Liderar té molt a veure amb innovar. És aconseguir ser un referent de quelcom que fins aleshores no existia. És una de les frases de Steve Jobs: “La INNOVACIÓ és el que distingeix a un LÍDER dels altres”.

Business competition with jumping businessman over obstacle

El progrés ve per l’afany de millorar, respectant els demés, però mirant de superar els límits de la mediocritat. És simple, per a sentir-se millor persona i per a motivació personal, cal anar més enllà de les fronteres. Explorar i veure que sempre hi ha més a veure i més a trobar.

Però per ser honrat i alhora un referent requereix un comportament ètic. No s’aconsegueix fent la guerra amb el del costat. L’única manera de fer una gran tasca és estimant el que fas, sense perdre el temps en voler superar al del costat. La veritable superació és la d’un mateix.

El nostre dia a dia és prou complicat. No val la pena malgastar-lo observant la vida dels altres, o volent ser algú diferent de qui ets. No val la pena comparar els fets d’un amb l’èxit de l’altre, perquè no tenim ni idea de com és i ha estat la seva travessia. El més important és tenir el coratge per a fer el que dicta el cor i la intuïció. Ni apropiar-se de qui treballa al nostre costat o dels companys de professió. Cal respectar a tothom. Observar el que es fa. Alegrar-nos de la feina ben feta i celebrar els encerts, siguin de qui siguin. I quan calgui, cooperar per ajudar a fer possibles nous projectes. Desmerèixer i desprestigiar els altres és fer-ho també d’un mateix. L’enveja és una mala consellera i una pèrdua de temps.foto post Pia 3. JPG.

Tots fem el que podem amb els recursos i actituds que tenim a l’abast. I tractem d’utilitzar-los de la millor manera i amb la intenció més constructiva. No és ser un bon professional o bona persona destrossar el que fa el veí, només perquè no ens agrada o perquè no pensa com nosaltres, creiem que no ha estat oportú o simplement, perquè considerem que ens fa ombra.

Es trist veure que alguns, per afany de ressaltar els seus mèrits, han de desmerèixer la feina dels altres. No s’adonen que això evidència la seva inseguretat amb el que fan. La competència estimula i la pluralitat enriqueix. És lloable l’esforç en la millora. foto post Pia 2. JPGAvui qualsevol amb un mòbil pot divulgar una notícia, però no per això té un mitjà de comunicació. No és el mateix un diari de pagament, que un de gratuït. Ni el món digital que el paper. Ni la radio i la televisió. Ni les xarxes socials. Hi ha gent amb milions de seguidors interessats en saber que un famós ha menjat pizza o ha anat a passejar el gos. Però aquestes visualitzacions, no serveixen per comparar les audiències ni per valorar la qualitat dels mitjans.

Pia Prat Jorba