Estimo Igualada

Igualada és un camí de Barcelona. De fet els escuts que identifiquen ambdues poblacions són gairebé els mateixos.  Però en el d’Igualada hi ha un peu d’aigua, quan sempre n’ha patit escassetat i en el de Barcelona no hi és, malgrat tenir mar.

descarga

 I és que la capital de l’Anoia sempre sorprèn. No és una ciutat feta sota la protecció de senyors feudals o a l’ombra d’esglésies, monestirs o catedrals. És una ciutat feta de gent austera, treballadora, callada, discreta. I això es trasllueix en l’ordenació dels carrers, dels barris industrials i del teixit de cases – ací és on s’hi troba el veritable sentit al mot teixit –, de famílies capaces d’organitzar-se per assolir els seus objectius.

En pocs llocs es pot veure una harmonia tan natural i menys estrident. Discreta en monuments, però acolorida i propera. Un s’adona aviat de que les ales són més grans que el niu i que sap volar. Així, els cels s’emplenen d’il·lusions, però també de globus i petits avions.

FullSizeRender

Les tradicions no neixen d’arrels fondes a la història, però sí manifestacions que afiten el seu tarannà. Els Reis, els Tres Tombs, l’Ateneu, el Mercantil, el Foment, les corals, les entitats esportives i culturals… Tota una munió d’iniciatives humanes que van més enllà de les pedres, però que conformen  un espai que hem fet a la nostra mida i que els visitants i nou vinguts, es fan seu.

Pia Prat Jorba

Vendre fum gràcies a les xarxes

Des d’un temps ençà hi ha un bon grapat de persones que aconsegueixen fer de la seva presència a les xarxes socials, i dels coneixements que adquireixen i transmeten, el seu modus vivendi. Fins aquí res a dir, doncs és un fet que cadascú es guanya la vida com vol. El que no sembla tan lícit és  vendre fum gràcies a les xarxes socials.

S’està parlant molt de que s’ha de tenir una marca personal. Una reputació online. Això és cert. S’ha d’estar present a les xarxes si es vol ser conegut professionalment. Però no és senzill. Crear-se una marca personal on-line és summament difícil i laboriós. Hi ha qui explica que, a internet, amb vint minuts al dia n’hi ha prou… I un rave!vendre fum gràcies a les xarxes

És llastimós veure “professionals”, que es venen com experts en xarxes i el món online, que en rascar una mica, només són fum. O tenen pocs seguidors a les diferents xarxes – no és una condició indispensable, però si significativa – o no tenen blog, o els perfils son justets o mal construïts o, el més important, la seva reputació online és baixa, d’acord amb el que ens volen vendre. O tot a l’hora!

I si la seva presència a les xarxes és feble i la seva reputació online és pobre; com poden ells voler donar lliçons als altres?

També hi ha que sí que gaudeix d’una bona marca personal i l’aprofita per vendre – gràcies al desconeixement i generositat d’institucions i organismes – productes que tenen una practicitat gairebé mínima. Jornades, tallers, seminaris…, la majoria sufragats amb diner públic o de fons socials, que no tenen el retorn a la societat que s’hauria d’exigir. I més quan detreuen recursos a d’altres accions que podrien ser més profitoses.

S’aconsegueix quelcom venent tallers de tres hores sobre xarxes a una audiència de quinze persones?

Tot és legal, però no tot s’ha d’anteposar als interessos crematístics.

Ser honestos a la xarxa no és una opció. Hauria de ser una exigència

Pia Prat Jorba

La testosterona masculina rància del món empresarial

Aquest post no és més que una reflexió als empresaris que creuen que per ser homes i tenir poder (econòmic i influències), són omnipotents.

Aquells que  es “pavonegen” de les seves conquestes, tant sentimentals com empresarials. Els que sempre tenen un “guapa” a la boca i van amb segones intencions. Els que només et veuen com un objecte a conquerir i tant els  fa les teves qualitats professionals. Els que no es recorden qué fan en el poder i el perquè hi són. Els que només els preocupa mantenir-se-hi utilitzant a les persones. Els que estan mancats de valors i de sentiments. D’escrúpuls. Els que veuen a la dona com a la criadora dels seus fills i a la empresària, la dona disposada a tot,  i no precisament per als seus mérits intel·ectuals,  sinò per la seva bellesa i disposició a rendir-se als seus peus pel seu poder o influència,  pels seus diners.

foto post pia

Homes masclistes, ATERREU! Hi han dones millors que vosaltres. Que potser no aixequen la cama “per pixar la paret” però que són àgils, flexibles i intel.ligents, no com molts de vosaltres, que encara viviu ancorats en les costums i normes del segle passat. Que només voleu i busqueu el reconeixement perquè potser només viviu d’això, i teniu una testosterona barata i covarda faltada d’autoestima. Els que sou tan mascles; podríeu cuidar-vos dels vostres fills i treballar en el mateix càrrec de responsabilitat que regenteu?… i a més a més; estar atractius, “sexys” i pendents de les vostres esposes de la mateixa manera, com em consta,  a vegades exigiu?

Feu-vos-ho mirar, si us plau. No cal dir noms ni posar en evidència a ningú… però a diari hi ha qui fa comentaris despectius de gènere i són homes amb responsabilitats polítiques, econòmiques i socials importants.

Segons quins comentaris no s’haurien d’acceptar ni tolerar  mai sota cap mena de concepte.

Pia Prat Jorba

Tan informats i tan mal comunicats

No parem de consumir informació. Les noves tecnologies ens ho posen molt fàcil. Imatges (Instagram), vídeos (Youtube), missatgeria curta (Twitter, Whatsapp), xarxes d’amics i coneguts (Facebook), sense oblidar tampoc els tradicionals telèfon, missatgeria, radio, televisió i altres mitjans de comunicació digitals o paper… Mai com ara havíem gaudit de tanta informació, per poder fer-nos una opinió. Però massa sovint només és molt soroll per atordir-nos. Ens bombardegen amb notícies. I sovint som nosaltres els que en fem un efecte multiplicador, reenviant-les a amics i coneguts. Xerrem molt i ens comuniquem poc. Sovint donem més informació a fora de casa que amb qui convivim. Quantes vegades enviem un msm per whatsapp per estalviar-nos una trucada, un viatge o un “enfado”?

259e25ab6ee4499b699928c7ff80a43a

Tantes possibilitats digitals, fan que moltes vegades perdem la part més humana i emotiva de la comunicació. Aquella que arriba sense paraules. Amb una mirada. O el frec d’una carícia o el gest còmplice. Parlar de cara. Mirar-se els ulls. Enraonar. Discutir i perdonar-se. Aclucar els ulls i sentir-se acompanyats en la pròpia solitud…

He de reconèixer que sóc consumidora de les xarxes socials. La meva feina m’ho demana, i m’hi sento bé quan estic connectada. Alguns em diuen que enganxada. Tinc forces amics/seguidors, per utilitzar els termes de la xarxa, a qui no conec en persona… Segurament alguna vegada m’he topat amb ells en algun lloc, anant pel carrer o simplement compartint proximitat en qualsevol espai. I ni m’han reconegut, ni jo a ells… Només sabem la imatge que publiquen, el que escriuen, però no sabem quina veu tenen!!!!

Quina societat tan contradictòria, aquesta d’estar a la taula amb els que més s’estima i que s’estigui més pendent d’un estri que et lliga a un món virtual, que dels que tenim al costat, de manera que la realitat queda diluïda i el seu lloc l’ocupa la imaginació induïda… Massa sovint estem més “enganxats” al mòbil que a la família, la parella i els amics.

21D

Alguns experts ens alerten de les addiccions que això comporta. Deixar-se arrossegar per coses als que no som capaços de dir prou. No, és aquella paraula que més costa dir. S’ha de ser valent per utilitzar-la. És més confortable deixar-se portar per la corrent. “Tothom ho fa” i dir que “el mòbil és avui una necessitat bàsica…” Una màquina que ens lliga a la vida… Quina?

És trist, però cert. Com més facilitats tenim de comunicar amb aquestes eines, menys sensibles i menys humans ens tornem. Dir les coses per escrit, costa menys que en persona. Sovint em faig la pregunta, què passaria si perdès el mòbil? Jo m’esgarrifo només de pensar-ho, tot i que tinc gravades les dades a l’ordinador i al icloud

Per començar no sabria a qui trucar, perquè no em sé cap telèfon. Excepte el de casa dels pares, que me’l vaig aprendre quan era petita per si em perdia…. i és un fixe. Amb això correboro la teoria de que com més facilitats i més comoditats, som més inútils. A menys esforç, més depenem de les màquines. De la tecnologia. Ens hem acostumat tan a ella, que no podem viure sense. Potser un dia no molt llunyà, quan els robots siguin quasi humans governaran el món. Ja ens ho avancen moltes pel·lícules de ciència ficció…

images

I si tot això al menys servís per aprofitar el temps o les nostres capacitats per avançar en altres camps, o per tenir una millor opinió de les coses, o per construir una societat millor, evitant que els poderosos ens prenguessin el pèl… Però lamentablement consumim el que ens donen. I ens entretenim amb el que els convé. De fet encara seguim en el “panem et circenses”, malgrat no ho vulguem reconèixer.

Segurament perquè estem atrafegats enviant un missatge, o escrivint aquest post…

Pia Prat Jorba

To be faithful or not to be

Fa dies que la notícia de la descoberta dels usuaris de la pàgina web d’Ashley Madison  circula per tot arreu. A diari un mitjà o altre en fa menció. El que és ben curiós és que els usuaris (per suposat) i la societat en general no en digui res. No es manifesti.

Quantes parelles casades han fet el salt a la seva dona/home? A l’Anoia concretament més de dues mil…, que no en són poques.

imgresEntenc que avui dia és fàcil tenir oportunitats de flirteig, doncs les noves tecnologies ens ho posen molt però que molt fàcil. Que si whatsapps,  facebooks, twitters però això no justifica que un pugui saltar-se el compromís que al seu dia va contraure davant dels qui més estima,  i no es tracta d’un compromís religiós o legal si no de ser sincers i honrats amb qui et compromets a compartir la vida amb exclusivitat.

Sovint als separats ens veuen com uns rars. Quan sents converses al estil: Sí, aquell/a és un/a separada/separtat… com si fos un adjectiu important a ressaltar de la persona. Doncs miri, sí. N’hi ha molts que ho som d’aquest club. Potser el més encertat seria que ens diguéssin que som els honrats, perquè la veritat, separar-se no és fàcil. És un acte de valentia i de sacrifici, doncs es renuncia a moltes coses (amics, companyia, estabilitat, reconeixement de la família… ), moltes, tant emocionals com materials i la zona de confort desapareix precipitadament. Però val a dir que potser és necessari per sentir-se sincer, lliure i valent. Com es pot fer el salt amb qui convius i dissimular? Com pots portar una doble vida? Em costa pensar-ho, s’ha de saber ser un bon actor. Puc imaginar-me algún dels motius: “a casa no em donen l’amor que busco o necessito”, “no tinc prous diners per emancipar-me i mantenir un divorci amb condicions”, “qué diràn els de casa”, “com ho portaràn els fills”…. o sia que la necessitat, el qué diràn i els interessos predominen a la sinceritat, valentia i a la honradesa.

Jo no convido a que la gent es separi. Ni molt menys. Sempre s’ha d’intentar solucionar els mals entesos i mirar de superar les crisis que amb els anys és fàcil de que en vinguin.  El bonic que ha de ser poder superar-les  i enfortir-se amb la parella. El que em costa d’entendre són aquells que  veuen la necessitat de buscar nous horitzons de distracció i portar una doble vida. Contents i enganyats, vaja. Així que els separats i els singles malgrat tenir la xacra, l’etiqueta de que som uns repudiats, uns poca paciències, i uns mal carats hem d’aguantar la farsa d’alguns que simulen un matrimoni feliç i estable i que és un engany.imgres-1

Els singles és una altra “espècie”. Gent que viu sola, per opció o perquè el destí els ha dut a viure sols. Alguns et diuen que no han trobat la persona, altres que “la seva llibertat és massa cara”, sigui quina sigui la raó, quan aprofundeixes amb algun d’ells o elles, singles al voltant dels 40,  et reconeixen que estar sol no és fàcil, tot i les avantatges que pugui tenir o sembla tenir o ens vulguin fer creure, però també et reconeixen que si han de prendre un compromís ha de ser de veritat. No hi ha mitges tintes.

Ser infidel vol dir enganyar-se a un mateix. És també enganyar a la persona amb qui convius i has format o no una família, amb qui comparteixes llit, neguits, alegries i il·lusions. Enganyar als fills. Enganyar a una tercera persona a qui potser la tens a l’espera de si faràs un cop de cap per engegar una vida amb ell/a… o simplement només la/el utilitzes com a moneda de canvi o de passa temps.

Anys enrera quan el divorci no existia, quan els recursos eren diferents (perquè home i dona no estaven en igualtat de condicions), quan separar-se estava prohibit per llei (perquè hi havia una societat sumament religiosa i represiva), i es tenien represalies socials i morals, encara puc entendre el per què la gent no feia el pas, però ara?

És clar que ésser sincer, honest és pagar un preu molt alt. El preu de la soledat, el preu de ser titllat de “rar, especial, que ningú l’aguanta”. Els separats o singles intenten senzillament ser honestos amb ells mateixos i amb els altres. És clar que vivim en una societat mancada de valors i on la sinceritat no es percep com a tal virtut, sinó més aviat com una feblesa, com una debilitat de caràcter. Al final, quin mal hi ha en jugar a dues bandes si tothom ho fa?

unnamed

Pia Prat